Si ningú no ens veu, no ens parla, no ens mira

Penso sovint en una anècdota de la joventut professional del meu pare. És una d’aquelles que apareixen periòdicament en boca seva o per obra i gràcia de la meva memòria en espiral, que sospito que em plantifica al cap alguns records cada cert temps per veure si els entenc d’alguna nova manera. Ell, mon pare que llavors encara no ho era, assajava amb una orquestra simfònica, no sé si per preparar algun concert o si encara era part de la seva formació com a director. És un detall menor. Sala d’assaig, un centenar de músics professionals, fets i drets, amb les seves vides i carreres i preocupacions fora de la feina i al davant seu, amb mans i batuta esteses, un home de vint-i-alguns amb els nervis i l’ofuscació de la falta d’experiència fent sonar l’orquestra, l’instrument total. Es veu que al final d’un dels assajos un dels músics de la secció de vent, un flautista o un trompeta, tampoc és un detall principal, se li va apropar. El director va pensar que potser li volia fer algun comentari sobre l’obra, sobre algun aspecte tècnic, de color i sonoritat, o que potser l’avisaria que a la propera sessió no hi seria perquè tenia visita al dentista. El músic, professional i segurament de més edat que no pas ell, li va preguntar per què no el mirava mai.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.