Un roseret eixia

Un dia voldré tenir un jardí, penso. Un de petit, no em cal pas gaire, on s’hi facin flors i les fulles del que sigui hi verdegin sense fer-los gaire cas i pugui veure-hi algun ocell, alguna bèstia, fent d’espieta, jo, darrere el vidre d’una finestra. Que quan plogui a bots i barrals s’hi entolli sempre el mateix racó i hi hagi un tros més fosc i menys viu on no hi toqui mai el sol. No sé pas si podrà ser, tot això. A les jardineres d’obra d’ara se m’hi ha mort de tot; ciclàmens a l’hivern, una sempreviva groga. Dos geranis nuosos hi resisteixen, cada cop menys, els anys, els fums i papallones i el meu poc afecte.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.