Malsomiar

He somiat que se’m matava un fill. Un de petit que s’estava al balcó amb un nano un xic més gran de qui també n’era la mare. Veia, del menjador estant, com s’enfilava a la barana a càmera lenta, s’abocava enfora i queia daltabaix i no hi podia fer res perquè la mateixa lentitud amb què somiava no em deixava córrer i atrapar-li a temps un braç, un peu o un manyoc de samarreta. El menjador on vivia el somni no era el meu però l’era i no coneixia aquells nens però els estimava en la ficció mental sense cap dubte, sent el personatge d’un narrador omniscient que era jo mateixa.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.