Mal

Mal. Durant dos mesos no m’ha existit res més. Mal quan em llevava, mal quan em movia, mal quan no, mal quan dormia malament. He plorat el cansament de conviure-hi, per l’energia que se m’empassava un tros d’esquena fet un desaigüe per on qui s’escolava era jo. Mal. No m’ha existit res més i no, perquè de cua d’ull veia la resta que hi era tota, pacient, esperant el seu torn.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.