Els dolents

Llegim de nits plegats al llit. Al seu, que cada dia se’ns fa més just de mida. Que no creixi tant, li dic, que em penja mig cul de la vora del matalàs. Riu del meu cul gros i es fa ample, a veure si em fa caure. Llegim l’estona d’abans de dormir, que jo em penso sempre que serà estona de calma i ell es pren sempre com l’oportunitat d’esgarrapar minuts, de més temps frenètic de pròrroga.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.