M’ho crec i no

Fa dies que són a la fruitera, que s’hi estoven i arruguen. Marcides, ratatinades, que en diem a casa, fent un record del francès. No les he llençades, però. Fa dies que sé que no menjaré aquestes peres que em fan angúnia de tocar de toves, del suc xaropós que segurament m’embrutarà els dits quan les agafi amb compte per llençar-les a la brossa. Un intent de teatre solitari de fer veure al món que fins ara no calia, de debò, que encara tenien opcions.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.