Fer i dir

No recordo que els meus adults em diguessin que m’estimaven, quan era nena. Hi eren, feien, però no deien. Era una cosa llunyana, el dir als altres un t’estimo, era de les pel·lícules americanes, era de famílies de lluny que no eren la meva, era dels adults enamorats que s’allitaven, segurament també dels que no n’estaven, d’enamorats, però el dictat dels cossos ventríloc sempre ha fet dir meravelles. M’estimaven, ho sabia, però no ho deien, ni jo tampoc.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.