L’última màgia

Suposo que enguany serà el darrer de ser només la que conversa, qui renta un nas que sagna, la que l’apressa als matins per no fer tard. Qui li diu que les bruixes existeixen però que no cal patir, que sa mare és l’única i prefereix rosegar bròquil que bracets de criatura. Serà l’últim, suposo, que pel mèrit màgic del matí de Reis ens abraci a nosaltres content tot just perquè hi som i diem gràcies mirant enlaire.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.