La primera vegada

Un Nadal de fa molts anys el Pare Noel va regalar-me una diana. Blanca, blava i vermella en un ordre que he oblidat. Tenia el marc prim, d’un metall tou que fregat fort amb els dits feia venir dentera. Les nits de Nadal vaig ser sempre l’única nena, i els grans em tancaven a una habitació del pis de baix, hi anava de gust, mentre apareixien regals al peu de l’arbre immens del menjador. De vegades arribava al sostre i tot i les branques més altes s’havien d’inclinar com per una ventada petita que no tocava res més. La diana m’era grossa i agafada amb les mans a banda i banda em tapava el cos. Els grans van voler-hi jugar amb mi, i segurament sense ni una paraula dita vaig endur-me-la a l’habitació escales amunt i tancar la porta. Mai no havia fet punteria i ho vaig voler provar primer. Sola. Una estona de pràctica després vaig baixar les escales i vaig tornar amb ells a jugar-hi.

Continua llegint a Catorze, cultura viva.