Solitari

L’endemà de Nadal miro els peus dels vianants. També el matí de Reis. Fixo els ulls en una zona que endevino, la del trajecte, i allà miro, lluny dels caps. Ho faig des que tinc memòria. Jugo amb els altres sense que ho sàpiguen i ells dissimulen sense voler. Els miro els peus, les passes, la postura, i endevino si calcen un regal. La pell llisa sense plecs, els cordons llaçats erectes, els colors immaculats. Els segueixo amb els ulls i si van en grup m’entretinc amb el ritme sincopat que dibuixen, que veig. Passen, s’allunyen i en vénen d’altres, i torno a començar. I de vegades, per dubte o curiositat, se m’escapa una llambregada al camal del pantaló, a la vora de l’abric, inclús més amunt i hi veig la cara gran, d’estrena, amb galtes lluents i confiança, que semblen possibles tots els camins, traçats a passes de sabata nova.