Jordi Lafebre

Vida crua

És molt dur, va dir-me. La Teresa llegeix els llibres que compra per regalar. Els llegeix, els embolica i els regala. Em sembla perfecte. No recordo per què vaig incloure’l a la llista. Per una ressenya al diari, segurament. És molt dur, va dir-me. Jo era joveneta i va semblar-me un elogi. Vaig llegir la Trilogia de Claus i Lucas d’Agota Kristof uns anys després; havia quedat sent molt dur al prestatge. Anava a rehabilitació cada dia, havia tingut un accident –ínfim, estúpid, amb mala sort– i passava estones llargues estirada dins un cubicle amb capes de gel sobre el genoll. Llegia la Kristof.

Agota Kristof tenia vint-i-un anys quan va fugir d’Hongria amb el seu marit i la seva filla de quatre mesos. La revolució hongaresa de 1956 havia fracassat. Van arribar fins a Suïssa. Allà es va posar a treballar en una fàbrica de rellotges. No parlava francès. Va aprendre a parlar-lo però cinc anys després encara no el llegia. “Em converteixo en una analfabeta. Jo, que als quatre anys ja sabia llegir”. L’any 1987 va escriure la seva primera novel·la, El gran quadern, primera part de la Trilogia de Claus i Lucas. La va escriure en francès i va tenir un èxit fulminant.

Escriu senzilla i seca, essencial. Com una canalera embussada que goteja sobre una placa metàl·lica, clonc, clonc, vaig dir-li a un amic, evangelitzadora. Va al gra de manera asèptica, com si mirés fixament un arxiu de dolor i desastre atrapats dins de potets de vidre. No deixa que les paraules es contaminin del que expliquen.

He jugat dins el cap amb la idea que potser era la llengua, apresa de gran, que li havia construït aquesta manera d’escriure. Economia i subsistència. Supervivència també, ella mateixa parlava del francès com d’una llengua enemiga, sobretot perquè se li acabava menjant la llengua materna. Vaig poder llegir C’est égal en el francès original, senzillíssim i cristal·lí. Després vaig saber que en una entrevista admetia que els seus primers textos, en hongarès, eren molt poètics, massa, però que d’haver seguit escrivint en la seva llengua l’hagués anat destil·lant i arribant al mateix estil cru. Influència del teatre, deia.

Cap dels llibres d’Agota Kristof és amable. Hi ha fred, poca pell i les parets –quan n’hi ha– són grises. Hi ha brutícia i mal. Ningú mai no és on voldria i més aviat tothom acaba per ser on no voldria arribar mai. Perduts, estrangers, desarrelats. El protagonista d’Ahir fuig del seu país i treballa en una fàbrica de rellotges. Vida crua.

Agota Kristof va deixar d’escriure. El 2007, en una entrevista, li van preguntar per què. “No crec que em surti res millor del que ja he escrit. Ja no ho necessito.”

 

[Aquest text es va publicar originalment al magazín cultural Catorze Cultura Viva.]