Nina Simone

Potser és la tardor, la incipient falta de llum, o un còctel circumstancial divers i força aleatori que rega les ganes d’afrontar certes coses que fa anys que s’estan allà, soterrades, amagades sota el sòl que ni les mata ni les deixa viure del tot perquè encara no toca i les manté hibernant per quan l’estómac les pugui digerir. I potser ha sigut que ara ja toca, que el temps ha refet la flora. El temps és lent, si ho vol. O potser és només que ha anat així.

Sopant plegats, ell i jo, juguem a endevinar cançons. Que ell les endevini. Poso una cançó, en sonen tres o quatre notes, en diu el nom i diu aquesta és molt fàcil. Sigui la que sigui, perquè les normes del joc impedeixen posar cançons que no conegui molt o que no li agradin. I així ens movem sempre en un univers petitíssim d’una dotzena de cançons, força immòbil; se n’incorporen de noves de tant en tant, i també de tant en tant n’hi ha que cauen fulminades de la llista. Aquesta és molt fàcil i ja no m’agrada.

Ahir vam enterrar dues cançons davant un plat de coliflor. Posa alguna cançó, m’apressava. I com si obeïssin només l’estómac, independents i sords, els dits van anar a buscar la Nina Simone. Corxeres amb puntet, semicorxeres, escala descendent. My baby just cares for me. I van venir els fantasmes. Ell ballava assegut movent el cap amb el tempo i jo m’estava quieta, morta d’una por que em venia de fora i de dins alhora, com si una i l’altra volguessin unir-se i em topessin amb la pell, cadascuna per una banda.

Li vaig explicar que fa sis anys, quan era l’hora de banyar, posàvem aquella cançó i ell, que encara no sabia parlar i tampoc no ens entenia, ho va acabar relacionant. Condicionament clàssic. Pàvlov. Li agrada saber coses de quan era petit-petit. No li vaig explicar que la Nina Simone va quedar associada a una de les nostres èpoques més negres, i que només de sentir-la totes les ferides van coure i les fractures se’n van sentir. Encara, collons, encara.