Vint-i-quatre. In a Sentimental Mood

(En record del Ramon Camprubí Farré)

El matí que el meu fill em va preguntar com s’havia ficat dins la meva panxa abans de néixer se’m van materialitzar abelles i flors i llavors i cigonyes i una torre Eiffel immensa davant dels ulls ballant la conga. Em va veure dubtar i algun grinyol se’m devia escapar de la gola. Va tornar-hi, mama, que com em vaig ficar dins la teva panxa? i les cigonyes i les abelles i la resta em van semblar d’un ridícul espantós. L’hi vaig explicar, amb paraules –vulva, penis– que donen una mena de solemnitat enciclopèdica al sexe una mica ridícula, també. Satisfeta la curiositat vam seguir caminant cap a escola i va preguntar què li havia preparat per esmorzar. Entrepà de fuet.

Un altre dia la maquineta de fer preguntes volia saber què passava quan et mories i vaig dir-li que jo no ho sabia perquè encara no m’havia mort mai. Vaig explicar-li que els humans creiem que poden passar diverses coses i vaig parlar-li dels finals a seques, del cel, de tornar a néixer, de tots els possibles finals que vaig poder arreplegar de dins el cap a quarts de nou del matí. I tu què creus? va dir-me, i li vaig dir que no creia en el cel ni que tornaria a néixer i a viure una altra vida i em va dir que no, això no, que si tornava a néixer li haurien de tornar a sortir les dents i que no se’n recorda però tothom diu que fa molt mal.

Avui li hem d’explicar que el seu avi s’ha mort. No vull ser mèdica i no sé gaire com fer-ho perquè estic trista i ploraré i sembla que els fills no hagin de veure plorar els pares, uns adults ridículament infal·libles amb respostes i explicacions per a tot. Sé que ens preguntarà que per què s’ha mort i li direm que estava malalt i que al final d’algunes malalties et mors, i potser recordarà el dia que em va dir que no volia tornar al metge perquè li posarien una vacuna i li vaig explicar per què servien i no sé exactament com vam acabar cantant No tindré meningitis, no tindré meningitis! pel carrer.

Pot ser que ens pregunti si no el veurem mai més, l’avi. I li haurem de dir que no, i que el trobarem a faltar i serà normal, i que estarem tristos i serà normal. I potser li diré que quan ja no ens faci estar gaire tristos podrem posar una foto de l’avi on ell vulgui i així almenys el veurem, com vaig fer jo amb el meu. I potser li ensenyaré un marquet que tinc a l’estudi amb una foto del meu avi amb americana i collaret de serrells de paper perquè era la nit de cap d’any.

[Aquest text es va publicar originalment al magazín cultural Catorze Cultura Viva.]