Una mare (un any després)

 

He dit una de les meves tonteries sobre el fet de ser mare a twitter. Un unfollow. Cap problema. La persona en qüestió ha escrit alguna cosa com “molt fan de la gent que té fills i després es queixa d’haver d’aguantar-los. Molt fan dels cops de rem. Cop de rem.” Encara me’l sento a la part baixa de l’esquena, el cop de rem. Qui em coneix sap que no m’agrada discutir. Per qui no em coneix: no m’agrada discutir, així que no m’hi he discutit. La cosa ha quedat aquí però hi he estat pensant molta estona.

Sóc mare d’un nen de tres anys a qui estimo per sobre de totes les coses, si és que a sobre de totes les coses s’hi pot arribar. Faig i desfaig la meva vida amb ell de la millor manera que sé i intento encaixar-ho amb el fet de seguir sent una persona i no només una mare (del trànsit personal que va significar començar a ser mare un psicòleg n’ha pogut viure uns quants mesos i en vaig escriure unes quantes coses aquí).

Tenir un fill és estimar-lo, Nenuco, matins de Reis emocionants i totes aquelles coses que es diuen a la tele però també és aguantar-lo i fer-ho de la millor manera possible. Estimo el meu fill, al·lucino cada dia amb com li creix l’imaginari, amb com es va convertint a poc a poc en una persona i amb com s’explica a sí mateix el procés de créixer i el d’existir. Ho visc amb ell i a vegades contra ell, amb normes, discussions (que no m’agrada gens tenir) i havent-me d’armar de valor per ser un mur invencible contra el que es dóna cops de cap amb tossuderia i per instint. L’educo, en definitiva, com fan o haurien de fer els altres pares amb els seus. Però tot això ho fa una mare que, a més, resulta ser un individu amb necessitats d’espai, de temps, de sociabilitat, que creuades amb la variable de la maternitat queden tocades i en molts casos enfonsades i me’n vull poder queixar. El temps que no ho vaig fer em va fer un set a dins i m’ha costat casi tres anys de mig sargir-lo. Entenc que tampoc és el normal i qui no gira rodona sóc jo però admetre que tenir un fill em va fer ser igual de feliç que d’infeliç va ser dur i només ho vull poder explicar amb la gràcia, l’agror o la mala folla que consideri. Que la sarna con gusto no pica deu ser a algun altre lloc. Aquí pica, amb intermitències i graus, però pica.

No sé si la persona que m’ha pegat amb un rem per escrit té fills. Si és el cas i no té, de tant en tant, la sensació d’haver-los d’aguantar és un afortunat i té tota la meva insaníssima enveja. Si no en té, res a dir; els pares que es dediquen a donar lliçons de vida als no-pares són insuportables. No m’agrada ser-ne i de lliçons en puc donar ben poques. Al final l’anècdota que m’ha fet pensar en tot això és el de menys i el que importa, almenys a mi, és que he deixat de sentir-me la pitjor mare del món només pel fet de necessitar estimar el meu fill una mica més de lluny, de tant en tant. Sóc sa mare, animal i racional, i com tothom només faig equilibris.