Ombra

1977/
Hannah va néixer dos carrers per sota de la plaça de l’església. Aquell dia feia bo i els nens s’empaitaven entre crits i rialles i els bancs eren plens d’adults que els vigilaven de cua d’ull entre converses lleugeres. Els primers mesos de vida van ser com els de qualsevol altre nen: plorava, dormia i embrutava roba petita. Durant els primers noranta dies la seva mare va intentar netejar-li una petita marca fosca que tenia al front. Al quart mes va desistir.

1982/
Hannah anava a l’escola amb un ós de peluix penjant del braç dret. Amb la mà esquerra s’agafava a la mà dreta de la seva mare que gairebé l’arrossegava pels set carrers que havien de caminar fins arribar-hi. Cada matí, abans de sortir de casa, la seva mare la pentinava, li recollia els cabells i li intentava col·locar el serrell de manera que aquella mena d’ombra de visera que li queia sobre el front no es notés.

1989/
El dotze de març feia exactament dues setmanes que plovia. La mare de Hannah havia acumulat un mal humor dens i mut, de conversa seca i cara de gos des que en llevar-se mirava pel forat gris plom de la finestra i maleïa els núvols fins que, de nit, apagava el llum del menjador i se n’anava al llit d’esma, arrossegant el seu pes pel passadís com si hagués quedat inundat de tanta pluja. El dia tretze, dissabte, va sortir el sol. La mare de Hannah va preparar el millor esmorzar possible i la va fer llevar i vestir. Encabat van sortir al carrer a carregar-se de sol i d’aire nou. Hannah va adonar-se que tot i ser lluny dels balcons i els arbres sempre estava mig a les fosques, només ella, i va mirar el blau uniforme del cel on no es veia res que pogués fer ombra.

1998/
L’ombra sobre Hannah havia crescut i ara queia sobre ella i ben bé l’espai de quatre persones al seu voltant. Vivia en un primer pis interior des de feia un any. L’havia omplert de llums i tons clars per intentar aconseguir cert equilibri i confort. Al costat de la finestra del menjador hi havia un moblet que havia coronat amb unes quantes fotos emmarcades: la seva mare, elles dues i fotos de grup amb companys de carrera. Totes havien quedat fosques.

2001/
Marc es va enamorar de Hannah. Es van conèixer a mitja canícula i l’ombra el va confortar. Un cop passats uns mesos ella li va parlar d’aquella mitja foscor creixent i inexplicable que portava a sobre des del dia que va néixer, d’aquella ombra, i es va preparar pel que li hauria semblat normal: una separació. Ell la va escoltar atent i va arribar a la conclusió que Hannah li parlava de l’ànim, d’una vida turmentada. Marc l’estimava i era el poeta cec més prometedor de la seva generació.

2006/
Feia dos anys que s’havien casat i havien anat a viure a una casa petita perduda entre límits rectilinis de camps i camins. Des del cel es veia una taca fosca que envoltava Hannah i el seu enorme final d’embaràs mentre estenia la roba al pati. A quarts de vuit del matí de l’u d’abril Hannah va donar a llum un nen. Durant els primers noranta dies va buscar metòdicament alguna marca petita i fosca al front del seu fill. Al quart mes va desistir.

2007/
Un any després de néixer, amb el front lliure de cap ombra fora de la de la seva pròpia mare, Lluc va començar a caminar. Dret, va deixar anar primer una de les mans que s’agafaven als pantalons de Hannah i va fer un pas. Va allargar els dits lliures i fent tentines va avançar uns centímetres més. La mà esquerra, que encara s’agafava fort a l’alçada dels genolls de la seva mare es va obrir i amb insegures passes curtes va arribar a caminar un metre abans de caure per un genoll vençut d’emoció. Lluc es va tornar a aixecar i va tornar a fer unes quantes passes mentre la seva mare el mirava, quieta. Al cap de cinc minuts el fill de Hannah havia aconseguit arribar al límit de l’ombra i fent dues passes més va quedar sota la llum del sol per primera vegada.

2013/
Marc i Hannah eren inseparables. Amb els anys ell havia entès que l’ombra existia realment, que creixia i s’enfosquia des del primer dia de la vida d’ella. Li era igual, Hannah i la seva ombra sobre el cap el feien feliç, tant que amb prou feines se n’allunyava. Dormia, menjava, escrivia i s’avorria amb ella. A la quarta setmana d’hivern Marc va haver de fer llit, no tenia força, li costava respirar i patia febres altes gairebé cada nit. Hannah en tenia cura vigilant que Lluc no s’encomanés. Al cap de sis dies el va visitar el metge, un home de cabells blancs curts i drets com les cerres d’un raspall. Després d’examinar-lo de cap a peus va concloure que la vida a l’ombra li havia afectat severament l’aparell respiratori. Al cap de dos dies Marc va marxar, obligat per la medicina, a prendre el sol.

2024/
Havia plogut ja feia dues nits però el terra encara feia olor d’humit i seguia tou sota els seus peus; l’ombra dels quaranta-set anys de Hannah era densa i cada cop més fosca i l’aigua de pluja trigava cada cop més a evaporar-se. Caminava amunt i avall pel pati rellegint els missatges que Lluc li havia enviat els darrers mesos des de la ciutat on havia anat a viure. Estudiava primer curs a la universitat. Marc, amb un irreconeixible to de pell torrat, visitava la seva dona periòdicament. Passava una nit a casa i l’endemà a mig matí, quan notava la tos aguda que li naixia al mig del pit, se’n tornava.
Hannah seia al menjador i triava un grapat de mongetes d’un verd descolorit que acabava de collir de l’hort de darrere casa seva. De tant en tant mirava les fotografies de Lluc i Marc que vestien un moble estret de sota la finestra, totes fosques. Quan va haver acabat va adonar-se que l’ombra s’havia tornat més negra a cada minut, que una mena de pes invisible es precipitava cap a ella i, finalment, després de quaranta-set anys, la casa li va caure a sobre.