L’home del temps

Feia sis anys que es dedicava a la previsió del temps. Estudiava els models, les estadístiques i de tant en tant, a més, mirava el cel. Era hivern i feia hivern, de dies freds i ventosos amb cel clar i llum blavosa.

En aquell món, però, la previsió del temps no era només cosa de núvols i anticiclons, no se sabia ben bé com els dies, ja feia molts anys, havien decidit desordenar-se: les setmanes podien començar amb dimecres seguits de diumenges i acabar amb pesats dilluns que mai s’acabaven. L’any 1975 havia tingut una setmana sense diumenge i dos dimarts seguits, una raresa. Els dies, tot i desendreçats, havien pogut conservar els estats d’ànim que els eren propis després de segles d’ordre inalterable, s’havien endut amb ells com incrustada al nom la seva porció de paràbola anímica setmanal. Els dilluns eren dilluns, pesants i feixucs tot i no començar la setmana i els dimecres al vespre es podia sentir com tot començava a fer baixada inclús després d’un diumenge ociós. Al principi de la desordenació setmanal les consultes als gabinets de psicologia havien augmentat un 37%, el desordre s’havia encomanat a les vides dels homes i va costar uns quants diumenges a lloc que la volubilitat de l’ànim trobés un cert acomodament davant la sorpresa constant. Ara, tants anys després, els nadius del desordre ho vivien amb naturalitat.

L’home del temps estudiava les estadístiques d’ordinalitat dels dies. Rarament encertava l’ordre setmanal total, alguna cosa se li escapava a última hora i li desfeia la previsió a set dies vista però de sempre havia tingut un talent natural i en general la gent se l’escoltava, potser massa. Tres anys enrere havia viscut la seva pitjor època en percentatge d’encert, s’estava separant.

Aquell any els dijous havien resultat els més mòbils, no havien seguit un dimecres des de març i només en una ocasió havien precedit un divendres. El dijous d’aquella setmana resultava francament difícil de situar i feia estona que es barallava amb les estadístiques i l’instint. No veia el dijous, enlloc.

L’home del temps es va aixecar de la taula de l’estudi i dempeus es gratava el cap. Feia ben bé dues hores que remenava apunts i calendaris antics buscant un lloc pel dijous. A primera hora l’havia vist claríssim entre dissabte i dimecres, cosa que hauria fet un final de setmana prou amable anímicament, però després d’acabar-se una tassa de cafè infecte reescalfat del dia abans l’havia perdut de vista. Havia intentat moure els altres dies pensant que potser canviant el dilluns pel diumenge la previsió quadraria. No funcionava, la resta de la setmana era on havia de ser.

Va fer les cinc passes que el separaven de la butaca orellera del costat de la llibreria de l’estudi i s’hi va deixar caure. Era una butaca gran, massa, com per un cul i mig i entapissada de verd fosc. Feia dotze anys que la tenia i s’hi asseia només en casos d’emergència, normalment la cadira de l’escriptori ja feia el fet. Tres anys enrere s’hi havia arribat a adormir amb estadístiques i previsions fallides a una mà i els papers del divorci a l’altra.

Dimarts, dilluns, diumenge, divendres, dissabte i dimecres, així veia l’ordre setmanal. A mesura que passava l’estona menys li importava el lloc del dijous. No hi havia espai, no hi cabia, era així. Aquella setmana un dijous imprevist apareixeria entre els dies que fos com una calamarsada a mitja canícula. Fins i tot podia ser que, com trenta-cinc anys enrere, la setmana que intentava ordenar tingués dos dimarts. Una raresa tal no l’havia previst mai ningú i potser després de tant temps tocava, no es podia saber.

L’home del temps jeia encara a la butaca verda mentre recuperava a poc a poc la calma un cop assumida la manca de dijous. Pensava, només per riure una estona, que potser aquest era el nou ordre de les coses: d’ara en endavant les setmanes tindrien només sis dies i la gent tornaria a omplir els gabinets psicològics com al principi del desordre duts pel desànim de perdre un dia cada setmana, sobretot si el que desapareixia més sovint era un divendres o un dissabte. Les setmanes sense dilluns es respiraria un aire més clar i les setmanes sense diumenge semblarien llarguíssimes. Potser inclús al cap dels anys es perdria un altre dia, i un altre i un altre, i en un parell o tres de segles les setmanes serien d’un dia. Un sol dia que contindria tots els estats d’ànim setmanals concentrats i remenats on, potser, el que es desordenaria serien les hores i els dies podrien començar amb el sopar seguits d’una becaina i acabar amb un cafè i un suc de taronja.

L’home del temps es va aixecar i va anar a seure a la cadira de l’escriptori. Va engegar l’ordinador, va obrir el correu i va escriure l’adreça de la secció de cronometeorologia on sempre enviava les previsions. Va deixar l’assumpte en blanc i al cos del missatge hi va escriure un escuet “Demà serà dimarts. Salut.”

Es va aixecar, va anar a la cuina, va engegar la cafetera i es va fer un suc de taronja. Eren les deu de la nit.