Hollywood

Arribat als setanta-tres anys, cinc mesos i onze dies de vida, l’home esperava el final allitat, amb el pijama posat i les sabatilles perfectament col·locades als peus del llit, arraconat de manera innecessària a una cantonada de l’habitació, prou gran.

Mig incorporat sobre uns coixins, l’home, a qui des de sempre havien dit Alfons, movia els dits dels peus sota els llençols enjogassat, escoltant el frec de l’ungla del dit gros amb el cotó. Sentia l’olor de lleixiu rebaixat amb aigua que feia el terra net de feia un parell d’hores i veia la cortina que voleiava davant la finestra que havia obert per intentar ventilar. La porta era tancada.

Alfons estava sol. Feia dies que s’havia acomiadat de Roger i Enric, els fills, de Laura, l’única néta, que vivia a l’estranger i per qui sentia un cert afecte malgrat trobar-la francament estúpida i d’un parell de companys de timbes de podrida de la sala d’esbarjo de la residència. Carme, la seva dona, s’havia acomiadat d’ell primer, ja feia tres anys.

A l’habitació només hi entrava l’Auxiliar (que devia tenir un nom que a la segona planta no sabia ningú). Cada dues hores picava a la porta, l’obria sense esperar resposta, comprovava les quatre cantonades de l’habitació, a ell de reüll i se n’anava mentre pel clatell se li escapava un lànguid encara no. Alfons, des del llit, somreia i un cop la porta era tancada deia, molt fluix encara no. A la primera visita del dia l’Auxiliar venia acompanyada d’un cubell amb lleixiu rebaixat amb aigua i una fregona.

Aquell matí, ho sentia, era l’últim. Alfons deixava passar els minuts i pensava que, potser, el primer minut del final seria el següent mentre seguia escoltant el frec dels llençols, unes passes ràpides més enllà de la porta o un motor de cafetera trucat al carrer que intentava impressionar vés a saber qui. Feia temps que esperava el final, com un divendres d’estrena; arreu s’explicava que abans de morir la vida passava per davant, com una pel·lícula de Hollywood.

Alfons deixava passar els minuts mentre imaginava les imatges que veuria quan fos l’hora. Esperava poder veure algun record perdut d’infantesa, alguna escena de juventut amb la dona, recordar les primeres paraules dels fills i així, acceleradament, reviure la seva existència, prou feliç, abans de tancar els ulls per sempre. Li sabia greu, però, no poder confirmar que l’Auxiliar deixaria anar un “ja era hora” quan el trobés, per fi mort, en una de les seves visites rutinàries. Hauria volgut tornar a veure Carme, com gesticulava i movia els dits de les mans, independents, com tocant tecles d’un piano que no hi havia sigut mai, sobretot mentre pensava.

A les onze, una hora després del segon control de l’Auxiliar, va sentir una fiblada, un dolor petit i agut que li recorria el cos des de la punta del dit gros del peu que fregava el llençol fins a dalt de tot del cap. La cortina no es movia, ell tampoc. No sentia el traginar de ningú darrera la porta de l’habitació i el carrer havia quedat mut, només sentia un lleuger soroll mecànic dins les orelles, com de projector. És ara– es va dir- Hollywood. A la paret que tenia davant per davant, blanca, buida, hi va veure les imatges d’una criatura de mesos projectades del no res. Blanc i negre, un lleuger desenfoc. Amb prou feines distingia els trets de les cares que hi sortien, devien ser la mare i el pare. No recordava que ell hagués tingut mai tant de cabell al cap.

Es mirava la seva pel·lícula immòbil, preguntant-se qui o què hauria fet la tria de les escenes, quines coses s’obviarien. Ara es veia en calça curta jugant amb un cotxe de llauna davant d’una casa banyada pel sol potser de tarda i assegut en un pupitre d’escola amb un quadern a les mans. Una nena amb trenes asseguda al seu costat dibuixava arbres carregats de fruits amb forma de peix. Era estrany, mai va compartir pupitre amb cap nena amb trenes o sense, a l’època hagués resultat escandalós. Alfons es mirava immòbil les imatges projectades a la paret i notava com, a poc a poc, el gest de la cara se li anava desencaixant.

La universitat on no havia estudiat, una gàbia d’ocells al costat d’una gelosia en un pati on no havia estat mai, una noia que no coneixia, un casament que no era el seu (per sort, l’ambient semblava de tot menys alegre, com d’aire mastegat), tot era diferent. Aquella vida no l’havia viscut, no era la seva. A la paret, un home a la trentena que hauria hagut de ser ell però no era ell aguantava una criatura disfressada de conill als braços, una nena que mai no havia tingut amb una disfressa que mai no havia fet. Pirates, cavallers, bruixots i inclús un drac, però mai un conill.

Alfons es mirava la pel·lícula de l’existència d’algú altre amb un gest que havia passat per l’entusiasme, la sorpresa, el desencaix atònit i finalment aterrava a la decepció. Havia perdut l’interès per la vida d’aquell altre home, ara vestit de diumenge en una església acompanyant un ramat de nenes vestides de blanc a fer la comunió. Seguia immòbil, en silenci, ja sense esperar res. El dolor agut que li havia viatjat des del peu fins el cap s’havia fet líquid i se li escampava, a poc a poc, a banda i banda de l’espinada. A la paret, l’home que no era Alfons ja era avi de dos nens bessons.

Tot el cos li feia mal, el dolor li dibuixava la silueta en totes direccions i amb prou feines veia com l’home de la paret havia quedat sol assegut a una butaca arraconada a la cantonada d’una habitació semblant a la seva, prou gran. Sentia com si el cos se li encongís cap al melic contret per la decepció i ara, inevitable, la pena. Ja tenia els ulls tancats i el soroll mecànic que li havia fet niu a les orelles havia callat. Ja no hi havia cap pel·lícula per veure. Alfons va saber que era l’últim instant abans de la fi i va recordar els anys viscuts i els dits de Carme repicant sobre una taula de fusta. La fi del final va ser, com ho havia sigut la seva vida, prou feliç.