L’àpat

La memòria pot ser àmplia, inclús prodigiosa, però al final resulta impossible retenir íntegres tots els textos, tots els papers.

Una gran escena dramàtica es menja, lletra a lletra, un diàleg lleuger d’una obra passada. Despareixen les vocals; les is s’arrodoneixen com còdols a la llera del riu, les os s’omplen de dubtes que els arruguen les vores, les us, poques, es perden mentre giren i volten, no es reconeixen. Les as i les es, gernació, aguanten el tipus amb la força de saber-se nombroses, es distribueixen, es multipliquen per, al final, transformar les paraules. Ja no queda res del que éren i as i es, pobres, avergonyides, abandonen i només queda un repic de consonants darrera seu. Percussió arrítmica sense sentit que finalment es perd en rebots sords entre les parets d’un menjador amb la taula parada.