L’espera

Hi ha un temps entre els fets, un buit efectiu on, si les coses han de ser intenses, no hi cap res més.

Esperant quelcom esperat, bo, dolent o només real, el temps es fa llunyà i incomptable. Els segons s’escolen entre els dits, viscosos i pesants, d’un líquid enganxós que immobilitza. El temps que passa no passa, una eternitat circular plena de drames o fantasies, o totes dues coses. No sona música, tot queda fora, lluny d’aquesta massa de temps gairebé sòlid que cau.

L’espera s’acaba, i tot i la concentració i les projeccions del possible mai s’està del tot preparat pel que arriba al final.