Una mare

Sempre havia volgut ser mare jove, bé, sempre des de que vaig saber que volia ser mare. Hi ha nenes que volen ser mares des de molt petites, el meu pare em diu que jo responia “ser feliç” a qui em preguntava què volia ser de gran. No ho recordo.

Vaig ser mare als vint-i-sis anys. Ara, dos anys i escaig després, amb la mica de temps que he anat esgarrapant he anat trobant tot el que he sentit aquests mesos i que no tenia esma d’explicar-me a mi mateixa. Això no és la realitat, no és una guia ni un manual.

Vaig ser una embarassada obsessionada amb la rodonesa de la meva panxa, la tocava, l’acariciava, la mirava. Començava la bombolla animal d’una femella gestant i només volia que arribés el dia, tenir-lo als braços i començar a ser mare. No tenia por del part, no tenia por del dolor. Tenia por del després i no podia evitar voler que arribés. Tard, com gairebé totes les coses que faig, va arribar. Vaig plorar, vaig cridar i vaig parir i va començar la festa.

Dels primers mesos tinc records repetits, barrejats. Recordo la consciència animal. Allò petit s’havia de cuidar, d’alimentar, de tocar. Mai tindré tant contacte amb ningú com vaig tenir els primers mesos amb el meu fill, era un apèndix de mi, dels meus braços, dels meus pits. Els meus pits, allò que un amant et busca amb les mans calentes, que uns ulls furtius imaginen darrera els primers escots de primavera al carrer era exhibit per necessitat on fos, quan fos. Ja no eren els meus pits.

Tot es va omplir d’incerteses, de dubtes, i jo no hi era. Hi havia una mare que es comportava instintivament portada pel darwinisme, el còctel hormonal o vés a saber què. Una mena d’inèrcia mamífera que venia de molt lluny i de molt a dins que no em deixava acabar de preguntar-me res ni respondre’m res. A fora el món hi era, però poc.

Ser mare –o començar a ser-ho– va ser una crisi. Més d’un any després de parir el meu fill seguia tancada a la meva bombolla, la nostra bombolla. El món girava, els dies passaven, treballava, tot seguia endavant i m’hi arrossegava. La bombolla no era una felicitat cíclica de colors pastel i músiques dolces, hi havia plors, crits (seus sobretot, però algun de meu també) i una sensació estranya d’alienació consentida que no em mirava massa per por d’adonar-me que no, no era feliç.

Els mesos van passar, molt lentament des d’allà, rabent des d’on els miro ara, i suposo que portada pel mateix instint de supervivència que m’havia abocat a desaparèixer els primers mesos vaig anar sortint de la tempesta. A estones, batzegades i amb el títol autoimposat de la pitjor mare del món. Els dubtes, incerteses i pors seguien, com és normal.

Avui, dos anys llargs després del meu primer dia com a mare, he après algunes coses de la (meva) maternitat i de mi mateixa. Em fa por que el món no recolzi la manera en què he decidit criar el meu fill, que no en tingui cura com jo ho faria i que acabi devorat en un mar de taurons. Ell, pobre, no té culpa de res. L’he odiat racionalment i estimat animalment a parts iguals i ell, pobre, no té culpa de res.

Avui, amb menys càrrega animal a sobre i una mica de temps a l’esquena puc dir que l’estimo. L’estimo des del moment en què vaig decidir que el volia i no l’he deixat d’estimar, mai, i si adjudicar vida o mort fos senzill diria, com a les pel·lícules, que moriria i mataria per ell. El meu fill és la meva constant, l’única cosa que roman invariable. Hi és i hi serà passi el que passi.