L’eclipsi

Devien ser quarts de nou, sentia la tertúlia de la ràdio que venia de casa del veí per l’intent de celobert on anava a morir la finestra del lavabo. Es va rentar les mans, la cara i les dents, es va mirar els cabells, esbullats i desendreçats. Mai entenia com podia ser que es llevés tan despentinada si dormint gairebé no es movia. Com cada matí es va passar els dits oberts com una pinta pels cabells, tot just perquè semblés que estaven una mica a lloc i se’n va anar a la cuina a preparar el cafè i a engegar la ràdio del menjador. Feia dies que tothom parlava de l’eclipsi i els tertulians d’aquell dimecres, excitats, omplien minuts parlant de com veure’l de manera segura, de possibles efectes sobre l’estat d’ànim i de l’immensitat del cosmos. Era l’últim eclipsi solar total del mil·leni.

La cafetera va xiular a la cuina i va recordar el seu pare, assegut en una cadireta de càmping un matí d’estiu de feia ben bé quinze anys celebrant aquell so amb cara divertida i una frase que havia dit, suposava, des de sempre. “Melodías de Brasil interpretadas por una cafetera”. Va apagar el foc i va omplir una tassa que li havien regalat uns companys de classe, lletgíssima. S’havia oblidat de comprar sucre un altre cop. Es va prendre el cafè pensant que de fet no li agradava massa mentre sentia les veus una mica enrogallades de la ràdio. Algú, a més, devia rosegar alguna cosa.

Aquell dia era el seu aniversari. Li agradava fer anys, tenia una edat en què encara no molestava fer-se massa gran. Des de que vivia sola trobava a faltar com els seus pares la despertaven fent l’animal des del passadís i li acabaven saltant a sobre per felicitar-la i fer-li un petó a cada galta. Cap als setze anys aquestes demostracions exagerades d’afecte li havien començat a provocar certa vergonya aliena, però en el fons, molt en el fons, sempre esperava que la seva mare acabés tota aquella comèdia i artifici amb un senzill “T’estimo, bonica”. Sempre era així.

Una enviada especial a Cornualles, interrompuda des de l’estudi per algú que recordava a tothom la no conveniència de fer servir radiografies per observar l’eclipsi, repassava pels oients els llocs des d’on es podria veure el fenòmen. Entre el nord de França i el sud de Bèlgica, a casa, va sonar el telèfon. La seva mare i el seu pare remugant al fons. Tot eclipsi, cap “t’estimo, bonica”. Es va anar a vestir amb el cafè dansant-li amunt i avall de l’estómac i se’n va anar a treballar, aquell agost no tenia vacances.

A l’hora de dinar havia quedat amb el seu nòvio, feia dos anys llargs que anaven junts. Va entrar al cafè, l’esperava assegut en una taula al fons, en un raconet, encarat a la televisió. Era l’hora del telenotícies i enlloc de política internacional i errors arbitrals parlaven d’astronomia. L’eclipsi en sis minicròniques s’ho havia menjat tot. Ell es va aixecar, li va fer un petó i la va felicitar. Van demanar el de sempre amb un parell de cerveses.

Havent dinat es van acomiadar fent un cigarret a la porta, l’aire condicionat del cafè no funcionava i l’ombra dels balcons de l’edifici feia enganyar una mica la calor. Ell marxava uns dies amb uns amics al sud de França, quan tornés havien de buscar un cap de setmana per escampar la boira i celebrar l’aniversari d’ella com calia. Es van abraçar menys fort del que esperava i es van dir adéu fent gestos prometent-se que es trucarien. Ella se’n va tornar a la feina, arribava uns minuts tard.

A les set, l’hora de plegar, va recollir les seves coses, va anar al lavabo a rentar-se les mans i la cara i se’n va tornar a casa. Havia intentat, feia dies, organitzar alguna cosa amb alguns amics però l’agost era difícil. Des de petita que havia celebrat els aniversaris a trossos, amb la família un dia, amb els amics de l’escola al setembre, un cop tornats de les vacances. “Doble festa” li deien amb mitja enveja. Abans de pujar a casa va entrar al súper per comprar sucre, portava tot el dia repetint-se que s’havia acabat, i una ampolla de vi. Va pujar els cinc pisos d’esma, agafant molt fort les claus i buscant amb els ulls el cartellet del pis a cada replà, com esperant que per una vegada a la vida després del segon vingués directament el quart, o ja posats a demanar, el cinquè. L’ordre i quantitat dels pisos no havia canviat, evidentment.

Va posar el vi al congelador mentre escoltava els dos missatges que li havien deixat al contestador. Dos companys de feina li havien trucat des del lavabo aquell matí per cantar-li el “Happy birthday” versió Marilyn Monroe. Al final del missatge, entre riures, se sentia el descarregar d’una cisterna de vàter. L’altre missatge era de la seva millor amiga, vivia a Mèxic des de feia uns mesos amb un mexicà que havia conegut feia uns mesos i cinc dies. Els va esborrar tots dos. A l’habitació, va obrir l’armari per agafar roba còmoda i canviar-se. En estirar un vestit de tirants rebregat del prestatge de més amunt va sentir soroll de paper. Va ficar la mà entre la roba i hi va trobar un paquet embolicat. Era un regal per la seva mare que feia mesos que havia comprat, el seu aniversari no era fins l’octubre i l ‘havia amagat perquè normalment, de la il·lusió, els regals li cremaven a les mans i li costava guardar-los fins el dia que tocava. Amb el paquet a les mans se’n va tornar al menjador, notava el tacte satinat del paper de regal mentre es mirava el telèfon fixament. Va estar-se així un parell de minuts, va tancar fort els ulls i, de cop, va anar a la cuina i va llençar el regal a les escombraries. El paper es va anar tacant, havia anat a parar sobre el marro del cafè del matí. Se’n va tornar al menjador, va engegar la tele i la va posar en silenci. Imatges de l’eclipsi.