El celobert

No era infeliç. Tenia una vida construïda a còpia de temps i paciència, un marit, criatures, una parella d’ocells engabiats al menjador i una feina. Tot funcionava portat per una encantadora rutina que no deixava lloc a massa provatures. Algun cap de setmana marxaven amb el cotxe a veure una mica de verd i respirar una mica més clar, tornaven amb les estoretes del cotxe brutes de terra, la targeta de la càmera plena de fotos i algun altre record. Tothom ho feia, ho comentaven a la sortida de l’escola entre entrepans embolicats amb paper d’alumini o alguna pasta si era divendres.

Quan era sola a casa aprofitava per enllestir els temes d’intendència i així poder fer vida familiar quan es reunien tots quatre una estona abans de sopar. Els dimecres ell jugava a bàsquet amb uns quants excompanys d’universitat i ella i els nens sopaven plegats una mica abans, com per acabar de trencar la normalitat. Cada dimecres. Ella, algun dilluns, anava al cinema amb la seva germana a veure qualsevol comèdia romàntica americana, d’aquelles que acaben amb un petó i fosa a negre. A vegades pensava que veure alguna pel·lícula violenta podria estar bé.

El primer dimarts de febrer va arribar aviat a casa. Va obrir la porta, no va engegar el llum del rebedor, a aquella hora encara s’hi veia prou bé, i després de penjar l’abric i la bossa va anar cap a la cuina. Va buidar la rentadora que havia deixat funcionant al matí abans de portar els nens a l’escola i va anar cap al celobert. Roba blanca. Camises, samarretes interiors, mitjons d’esport, calçotets i calcetes, tovalloles de bany i de tocador i un llençol. Dreta, amb la cistelleta de les pinces d’estendre a la mà esquerra i el cossi de la roba als peus, de sobte, es va sentir estranya. Es va mirar l’estenedor, la roba, va posar la mà dreta entre les pinces d’estendre. Les de plàstic éren molt fredes. Es va tombar, veia una part de la cuina i sentia la ràdio del veí. Allà es va adonar que portava molt de temps triant les pinces de fusta i mig trencades per estendre la roba d’ell. Les camises li quedaven marcades, li estenia els mitjons desaparellats i els texans del cap de setmana sempre acabaven estesos al racó amb menys corrent d’aire. A l’hivern, amb el fred i la humitat, un cop secs ja feien olor de resclosit. Una mena de venjança inconscient. Ell mai no se n’havia adonat.

El primer dimarts de febrer es va adonar que potser sí que era infeliç.